Els nostres castells visitats
Castell de Montornés
És un castell montant que es troba en la serra del Desert de les Palmes a 444 m sobre el nivell de la mar i que data des de l’edat de Bronze. També va ser ocupat pels romans, després pels musulmans, més endavant va pertànyer als dominis aragonesos des de Pere I el Gran fins al final del segle XI.
En 1103 va ser conquistat pels almoràvits i va tornar definitivament a dominis cristians a l’any 1234.
En 1242 va ser donat a Pedro Sanz de Martell i successivament a Don Pedro Ximénez d’Arenós i finalment la família Casalduch ho va comprar en 1516.
Com anecdotes més importants al castell de Montornés (Hisn Matarnïs) tenim al 1094 quan Pere I va anar al castell per a signar la pau amb El Cid en la villa de Borriana; i la sublevació de Yüsuf ibn Hiläl al seu parient Ibn Mardanïs entre 1147 i 1148.
A poc a poc el castell va anar sent abandonat pels seus habitants, que es traslladaren a zones més baixes i pròximes als cultius en temps de pau.
Va tenir una gran importància estratègica per dominar l’espai marítim comprès entre les desembocadures del Coves i del Millars. Forma un triangle amb la torre Sant Vicent i amb la casoleta de Salandó, que probablement van tenir la funció de reforçament de la defensa del castell.
Encara es manté part de la muralla, aljubs, part de l’estructura interior quadrada amb funció de pati d’armes i una torre cilíndrica que es conserva quasi en la seva totalitat.
Referències:
- Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat Valenciana
- Arxiu Diputació de Castelló
- Los Caminos de Al-Andalus en el Siglo XII: según «Uns al muhaŷ wa-rawḍ al-furaŷ» (solaz de corazones y prados de contemplación)
Rutes:
Castells de l’Alcadiazgo d’Eslida
En el «Alcadiazgo«, el castell més important va ser el d’Eslida, en ell hi havia una escola d’alfaquíes a la qual s’estudiaven disciplines com la medicina i la filosofia. Per viure en ella el «Cadi» d’Eslida es feien qüestions judicials pròpies dels castells de la seva dependència es van donar a conèixer amb el nom de «Castells de l’Alcadiazgo d’Eslida». Es consideren part de l’Alcadiazgo d’Eslida els castells d’Ahín, el de Veo, el de Jinquer, el de Sueras o Maus i el de Palmes.
Castell de Maus
Castell de Maus
El castell rocós de Maus o de Suera es d’origen musulmà del S. XII i es troba a una altura de 582 m. del turó Suera Alta. Encara que es troba en ruïnes es mantenen restes de la torre poligonal, d’aljubs i de la muralla que envoltava el castell.
El castell que va pertànyer als castells d’Eslida o «Alcaldiazgo» d’Eslida després de la conquesta va passar al Senyoriu de Xèrica.
Va ser conquistat pels cavallers d’En Guillem d’Anglesola i d’En Guillem Berenguer i el 9 d’octubre de 1259 va ser donat pel rei En Jaume d’Aragó al seu fill D. Pere (De Ayerbe) i anys més tard anul·lava la donació a Pere per a donar-li’l al seu germà En Jaume de Xèrica. A partir d’aquest moment, formarà part dels dominis de la Casa de Xèrica.
Rutes:
Castell de Benialí o d’Ahín
Conquistat per les tropes cristianes als musulmans l’any 1238, va pertànyer al senyoriu de D. Dionís d’Hongria en 1242 que va ser servidor de la reina Na Violant d’Hongria, a la corona i a les cases de Xérica, Ducal de Sogorb i Medinaceli.
El castell montá d’origen àrab compta amb restes de recintes murats amb dues torres, aljubs.
Ruta: Aín – Cim del Batalla
Castell d’Alcúdia de Veo
El castell es troba a la part alta d’una muntanya dominant la població de L´Alcudia a la Serra d’Espadà i va pertànyer a la casa de Xèrica.
El recinte exterior de la fortalesa sembla islàmic afegint-se posteriorment una torrassa circular cristià, l’anomenada torre de l’homenatge.
D’orígen àrab va ser reconquerida per les tropes de Jaume I cap a l’any 1238 que li va atorgar la Carta de poblament en 1242.
Encara conserva quasi tot el perímetre emmurallat, restes de la torre de l’homenatge i altres auxiliars.
Referències:
- Ajuntament de Suera
- Asociación Española de Amigos de los Castillos
- Sociedad Castellonense de Cultura
- Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat Valenciana
- Monumentalnet.com
Castell de Castro
Va ser conquistat pel rei Don Jaume I en 1238 i va pertànyer a la Corona fins a 1272 fins que Jaume I li ho va donar a Teresa Gil de Vidaure.
Va retornar a la Corona integrant-se en la baronia de Xèrica i més tard va formar part del Ducat de Sogorb en temps dels Reis Catòlics.
A 787 metres sobre el nivell del mar, l’origren del castell de Castro podria ser una torre de guaita romana dependent del castell de Sagunt. Encara que es conserven poques restes del castell es pot distingir un doble recinte, part de la murall i un aljub.
El Castell de Castro va ser refugi dels moriscos revoltats després del decret d’expulsió i només va poder ser pres pel duc de Sogorb i el general Cavanilles després de la caiguda del Castell d’Aín.
El Castell de Castro també va jugar un important paper durant les Guerres Carlistes i la Guerra Civil per la seva estratègica situació i per la seva gran visibilitat. La torre de l’homenatge va ser derrocada en 1938 durant la Guerra Civil.
Castell de Castro
Referències:
Rutes:
Castell de Vilafamés
El seu origen te indicis que fora àrab. Conquerit per Jaume I el 1233, el castell ha patit diferents intervencions al llarg de la seva història sent a les guerres carlistes l’última de les seves reformes importants. De fet, la torre central circular és un dels pocs exemples d’arquitectura carlina de la Comunitat Valenciana.
Conserva restes d’època romana i musulmana, i després de la reconquesta cristiana va ser donat a l’Ordre de l’Hospital de Jerusalem, passant més tard a l’Ordre de Montesa. Es conserven part de les muralles i de les torres rectangulars.
Referències:
Ruta: Vilafamés – Roques de Mallasen
Castell d’Alcalà de Xivert
La primera ocupació del lloc constatada va ser de l’Edat de Bronze (segles XIV-XIII a. C.).
L’any 1234 va passar el castell a les mans de l’Orde del Temple, que més endavant quan es va extinguir aquesta Orde passaria a la de Montesa.
A principis el segle XVI, durant les Germanies, el castell va ser incendiat en 1521 al ser ocupat per les tropes manades per Estellés.
L’any 1592 s’incorporaria a la corona i més endavant, l’any 1632, el castell seria abandonat definitivament.
El castell de Xivert es troba en la Serra de Irta i es troba ben conservat la fortalesa islàmica.
El castell cristià (segles XII al XVII) destaca les torres circulars i l’aljub de la plaça d’armes.
Es pot dividir en tres zones: l’alcazaba, que ocupa la part més alta del conjunt; l’albacar, espai emmurallat on es refugiava la població i el seu bestiar; i l’aljama o poblat que es situava en la part sud-oriental de la muntanya i que també estava emmurallat.
Castell d’Alcalà de Xivert
Referències:
Rutes:
Castell d’Espadilla
El Castell d’Espadella d’origen àrab, el rei moro Abú Zayd el va cedir a l’arquebisbe de Tarragona després de convertir-se al cristianisme. Després de la Reconquesta va passar a la baronia d’Arenós i després a la casa ducal de Gandia fins que, per rebel·lió, li va ser confiscada pel rei Joan II en 1462, qui la cediria en 1471 al seu fill Alfonso, creant el ducat de Villahermosa en la qual quedaria inclosa.
Es troba situada en el cim d’una muntanya al costat de la Penya Seganta. Queden pocs restes del castell, podent-se veure part de la torre de l’homenatge, un aljub i parts de la muralla.
Benedito i Melchor (2000-2002) apunten la possible presència d’una torre protegint l’accés , en el seu extrem sud-oest.
Al no observar-se grans remodelacions és probable que tinguera un curt ús el conjunt.
Referències:
Ruta: Penya Saganta
Castell de Bou Negre
El castell del Bou Negre El castell es troba en una elevada muntanya en el límit dels termes d’Argelita i Ludiente i va ser una de les fortaleses de majors dimensions del que avui és la Comunitat Valenciana. De fet era el castell dominant d’una gran extensió de territori en el qual estaven incloses nombroses poblacions.
Es troba una torre d’origen romà de planta lleugerament rectangular, part de la muralla i els seus voltants es troba present ceràmica de la mateixa època.
Va pertànyer també als dominis de Abú Zayd a principis del segle XIII, passant la seva propietat al seu fill Fernando Pérez i més tard a les seves filles Teresa i Sancha. En els anys següents s’incorporaria a la corona i acabaria sent adquirit per la família Arenós, passant després per herència a la casa ducal de Villahermosa.
On es troba la fortalesa s’ha localitzat un jaciment ibèric i nombrosos restes romanes. La data de la seva construcció és incerta, ara bé hi ha documents de finals el XII que parlen de la seva existència. En consagrar-se la nova catedral de Tortosa, el castell es citat en 1178 formant part del conjunt de castells que delimitaven la diòcesi Dertusense quan la concessió real per part d’Alfons II d’Aragó.
Cal destacar que:
- va ser protagoniste històric en la partició de les bogues entre les diòcesis de Sogorb i Tortosa.
- la fortalesa va participar en diferents accions com va ser la guerra entre els descendents de Sr. Blasco Ximénez d’Arenós en 1291, en les conteses entre la Corona i la Casa de Gandia en 1464 i 1477 i en la guerra de Successió espanyola sent incendiada la població amb el seu castell en 1707.
- en les Guerres Carlistes va ser rehabilitat per la seva posició estratègica a la vall del Villamalefa.
Referències:
Ruta: Argelita – Finestreta de Ludiente
Castell de la Vall d’Uixò
El castell musulmà, que es troba a la part alta d’una muntanya aïllada ocupant tot el cim, és construït originalment en el segle X i va ser ampliat posteriorment fins al seu abandó. Les reconstruccions que es van dur a terme a fins del segle XIII van ser executades pel mestre d’obres Guillem de Barcelona. Està format principalment per un ampli recinte dominat per un conjunt més reduït de construccions.
Durant la Guerra Civil del segle XX es va tornar a ocupar i va ser centre d’operacions.
Les tropes de Jaume I van ocupar la vall en 1238, seguint després una revolta capitanejada per Al-Azrach. Els musulmans es van fer forts al castell de Uxó, però van haver de rendir-se davant el setge cristià l’any 1350.
Al voltant ens trobem la torre de guaita construïda al s.XII anomenada «La Casota» que també feia de refugi a la població de l’alqueria a la qual donava protecció
Referències:
- Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat Valenciana. Castell
- Monumentalnet.com
- Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat Valenciana. Torre de guaita La Casota
Ruta: Castell de la Vall d’Uixò
Castell de Cirat
El castell montà de Cirat és d’origen àrab i va pertànyer al rei moro Ceyt Abut Ceyt, el qual va donar al bisbe de Sogorb, sense efecte perquè en 17 de febrer de 1247 repeteix la donació a l’arquebisbe de Tarragona.
Situat sobre un promontori sobre el barranc de les Salines on controlava el riu Millars va estar poblat de moriscos fins a l’expulsió en 1609.
Encara es troben restes d’una torre semicircular, parts de la muralla, restes d’un aljub sense coberta i s’han trobat en superfície ceràmiques islàmiques decorades.
Sembla que el castell de Cirat disposava del control del castell de El Tormo que es trobava en un lloc estratègic defensiu.
Referències:
- Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat Valenciana
- Asociación Amigos de los Castillos de España
Ruta al castell de Cirat:
Rutes al castell de El Tormo:
Castell de l’Alcalatén
L’origen d’aquest castell, situat en el despoblat de l’Alcalatén, potser va ser una mansió d’algun noble guerrer musulmà del segle XII que al costat va sorgir un petit nucli de població. El seu terme jurisdiccional era extens amb una ubicació estratègica que permetia la vigilància de tota la vall de l’Alcora.
Després de la conquesta de la plaça de Borriana en 1233 Jaume I va donar el castell de l’Alcalatén amb els territoris de la tinença i juntament amb el títol de baró, al cavaller aragonès Pere Ximen de Urrea.
També van gaudir aquest senyoriu els comtes d’Aranda i els ducs de Híjar.
En la part baixa del castell es va construir una ermita romànica dedicada a El Salvador.
El castell roquer és de petites dimensions i de planta triangular, posseeix dues torres circulars i parts de la muralla.
Referències:
- Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat Valenciana
- Asociación Amigos de los Castillos
- Castillos de España ; su pasado y su presente. Sarthou Carreres, C. 1876
Ruta: Castell de l’Alcalatén – Embassament de l’Alcora
Castells de Cabanes
En el segle XVI les poblacions que pertànyen al castell de Miravet i el castell d’Albalat dels Ànecs es van traslladar a l’actual Cabanes annexionant-se tots dos territoris.
Castell de Miravet
Durant la dominació musulmana de Cabanes va ser una alqueria dependent del castell de Miravet. L’any 1091 va ser conquistat pel Cid i va pertànyer als dominis de Pere I fins a l’any 1103. Jaume I el va reconquerir definitivament l’any 1233, a conseqüència de la presa de Borriana. L’any 1243 Cabanes va ser donada al bisbe de Tortosa, Pons de Torrella, qui li va concedir carta de poblament, i en aquest senyoriu es mantindria fins al segle XIX. Va ser abandonat a principis del segle XVI
Aquest castell montà es troba un alt turó on des del mateix s’albira la costa.
Va posseir un fossat artificial que el defensava en la seva part més assequible. Encara manté els seus murs laterals, restes de torres i algunes dependències internes i merlets, i diversos arcs apuntats i de mig punt.
Castell d’Albalat
Aquesta fortalesa que es troba en ruïnes., va ser construïda al voltant de l’any 1280 pels bisbes de Tortosa, senyors del lloc, i abandonada l’any 1575, quan Albalat va quedar incorporat a Cabanes.
El Castell d’Albalat es troba sobre un turó en el despoblat d’Albalat dels Ànecs i conserva l’ermita fortificada i les torres de guaita.
L’ermita d’Albalat va ser construïda en el segle XIV i dedicada a La nostra Senyora de l’Asunción o Santa María. Constituïa l’antic temple de la fortalesa d’Albalat, fortificat segurament davant l’amenaça dels pirates barbarescos que assolaven la costa, en concret després d’un important atac a la veïna localitat de Torreblanca l’any 1397.
Rutes:
Referències:
- Asociación Amigos de los castillos
- Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat Valenciana
- Monumentalnet.com
Castell Vell
Origen de la ciutat actual, també es anomenat com castell de Fadrell, Castell dels Moros, Castell de la Magdalena o Castell de Sas. Aquest castell era l’alcaçaba defensiva de la Plana, els primers documents que nomenen l’assentament situat en el turó de la Magdalena, el fan amb els noms de “Kastilgón”, “Castilgone ripa de mare” o “Castilion”, que procedeixen de l’època de la conquesta aragonesa per part del Cid.
Es tracta d’un lloc d’ocupació des del neolític on l’existència de l’assentament i la seva fortalesa, data de finals del segle X i principis del segle XI i va estar habitat fins al segle XIII. A la fi del segle X, formava part dels dominis del rei Pere I d’Aragó en Llevant, igual que Miravet, Oropesa i la important fortalesa de Montornés, de la qual depenia.
En l’any 1097, va vore una revolta d’aquest castell per part de la seva població majoritàriament musulmana que va transigir mitjançant un exèrcit conjunt del Cid i el rei Pere I assetjant la fortalesa rebel. Totes dues fortaleses van romandre sota domini aragonès fins a l’arribada dels almoràvits en 1103.
L’any 1178 es Castell Vell seria donat per Alfons II d’Aragó al Bisbe Pont de Munells.
En l’any 1233 va ser reconquerit dels musulmans per les tropes del rei Jaume I, i unes dècades més tard en 1297 Jaume II va recuperar el lloc per a la Corona.
Va participar activament en la Guerra de les Germanies a favor dels revoltats i durant la Guerra de Successió va mantenir la causa de l’arxiduc Carles. Fins a aquesta data hi ha constància que Castelló estava emmurallada, però després de la derrota d’Almansa el duc de Berwick va exigir l’enderrocament de les fortificacions.
En el transcurs de la Guerra de la Independència Castelló va ser escenari de nombroses accions d’armes. Presa pel mariscal Suchet, els francesos van romandre en ella fins a 1814, malgrat la fustigació del guerriller franciscà sobrenomenat ‘El Frare’. Durant les Guerres Carlistes es va mantenir fidel a Isabel II, per la qual cosa va ser assetjada en repetides ocasions per les tropes del general Cabrera.
El castell, disposat amb una forma escalonada adaptada a les irregularitats del turó, té una forma irregular i es pot distingir-se els 3 recintes dels quals es componia la fortalesa:
- El primer recinte en la part superior es troba l’Alcaçaba amb restes de les muralles, un magatzem, una cisterna i 3 torres semicirculars.
- El segon recinte en la zona intermèdia és l’Albacara, on es troba l’ampli pati d’armes i va arribar a ser ocupat com a zona d’hàbitat. A la seva torre se situa l’actual campanar de l’ermita de la Magdalena. L’ermita excavada en roca va ser construïda en el segle XV.
- El tercer recinte en la part inferior hauria estat prou poblada, en la qual, a més es troba una torre quadrangular.
Com a curiositats:
- .Aquest assentament és esmentat en el cantar del meu Cid, el qual es refereix a aquest lloc, en la seva segona ambaixada a Alfons VI, després de la conquesta de València, Álvar Fáñez va informar que, entre les places que havia conquistat el Cid, es trobava Castelló.
- Existeix en aquest castell La llegenda de «La sang dels moros». En la faldilla del Castell Vell hi ha unes roques de to vermellós que la llegenda diu que es deu a la sang vessada pels musulmans quan es va conquistar la fortalesa.
- El privilegi de trasllat signat per Jaume I a Lleida el 8 de setembre de 1251 (encara que, en realitat, aquest pergamí no constitueix una carta de poblament), va suposar l’origen de la ciutat de Castelló.
Referències:
- Asociación Amigos de los castillos
- Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat Valenciana
Ruta: La Magdalena – Cormo de les creuetes
Castell de Borriol
Consta que el lloc va ser ocupat des de l’època ibera per les restes de ceràmica trobades al lloc.
Sembla que el castell es tractaria d’una torre de guaita que després seria ocupat pels àrabs que farien el castell, per tant, és d’arigen àrab.
Posteriorment va ser un dels castells ocupats per Jaume I en 1233, deixant la plaça en mans dels seus capitans Sr. Balasc d’Alagó i D. Ximeno d’Urrea. Més endavant, en 1252, el dónen al cèlebre cabdill aragonès Ximén Pérez d’Arenós, Capità General de València, creant-se la baronia de Borriol. De Ximén Pérez d’Arenós va passar al seu fill Ruiz o Rodrigo Ximén d’Arenós i d’aquest al seu fill Pedro. A Pedro li succeeix Juan Ximén d’Arenós i al morir passa a la Corona.
L’any 1336 Pere II es va concedir el títol de vila i va ser lloc de senyoriu que va passar per diverses titularitats, entre elles el bisbe de Tortosa i les famílies Boïl, Tous i Casalduch.
En 1379, el rei Pere IV dona llicència a Jofre Thous per a la construcció de les muralles de la vila, juntament amb la de Sollana i Oropesa.
Es troba al damunt d’una roca dominant el poble, protegit pel nord per les muntanyes de la serra i té gran valor estratègic per la seva elevada posició controlant el pas de la via romana Augusta.
Manté el recinte prou complet i sembla que no va tenir torres excepte a nivell superior.
Referències:
Ruta: Castell de Borriol
Castell d’Almenara
Encara que les referències documentals més antigues són de la segona meitat del segle XI, l’origen del castell d’Almenara és probablement romà, sent reconstruït pels musulmans i posteriorment pels cristians.
El rei va pactar amb la comunitat musulmana cedent-li les dues torres i l’albacar del castell a canvi de terres, bestiar i vestits.
El castell va ser conquistat per Jaume I en 1238 i venut en 1294 per Jaume II a Francisco de Próxita.
El castell montà d’Almenara controlava el pas de la costa entre Castelló i València i cap a l’interior per a anar a Saragossa, ruta principal en època medieval que comunicava Aragó amb el litoral valencià.
La fortificació es troba al llarg del turó «muntanya del castell» que i consta d’un castell i dues fortes torres aïllades situades en els extrems del turó.
Conserva part del recinte exterior nord-oest, manté part del recinte principal i les dues torres. Les torres són una anomenada Bivalcadim o de L’Agüeleta o de Llevant on es trobava sobre antic poblament ibèric, i l’altra és la torre Bergamuza o de L’agüelet o de Ponent on s’accedia a la fortificació. Aquestes torres s’anomenaven Isabelines perquè el seu origen es remunta a temps d’Isabel II.
Com a curiositats:
- La fortalesa va ser residència del rei Jaume I i de la seva esposa donya Violante d’Hongria.
- Un fragment del geògraf àrab al-cUdrî té la particularitat de ser l’únic text geogràfic àrab que cita el castell d’Almenara.
- Almenara és citada com un dels llocs que paguen tributs al Cid en 1090.
- En el segle XI, es coneix que Almenara era davantera entre els Estats taifes de València i Tortosa, depenent d’aquest últim.
- És una de les fortaleses valencianes esmentades en el ‘Cantar de Mio Cid’. Segons el Cantar de meu Cid, després de la batalla de la pineda de Tévar, el Cid va conquistar aquest castell d’Almenara, deixant aquí una guarnició.
Castell d’Almenara
Referències:
- Asociación Amigos de los castillos
- Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat Valenciana
Ruta: Castell d’Almenara – Els Estanys
Castell d’Ares
La Història d’Ares sembla que és molt antiga començant ja en la prehistòria, el principal testimoni de la qual són les Pintures Rupestres de la Cova Remigia.
El nom d’Ares fa referència a “Ara” (Altar) pel fet que Ares s’assenteixi sobre un Port de muntanya (Port d’Ares). Els romans acostumaven a fer ofrenes a Mercuri i altres déus quan passaven per un port de muntanya, amb el que és possible que allí existís un petit temple o Altar.
El Castell d’Ares del Maestrat es troba a la mola d’Ares i va ser la primera plaça de l’antic Regne de València que finalment va conquistar el rei Jaume I sent l’inici de la Reconquesta de tot el Llevant.
La ciutat va ser conquistada pels musulmans en 1170 els qui la van fortificar, després va ser reconquerida pel rei Jaume I en 1232, va ser donat al cavaller En Latró qui va concedir carta de població en 1243. Va pertànyer al Senyoriu de N’Artal d’Alagó, a la Corona, al Temple i a Montesa. Va participar en les guerres de la Unió, Successió i Carlistes.
Archivo Cartográfico de Estudios Geográficos del Centro Geográfico del Ejército
Entre les seves restes destaquen dos portals d’accés a la fortalesa, un conegut com a Portal de Perxe.
L’Ajuntament està construït sobre les antigues muralles àrabs del segle X i compta amb una sala en la qual es reunien els Cavallers Templers que protegien el Castell. En aquest mateix edifici es troba l’entrada d’una presó del segle XIII, que anys enrere va servir per a tancar a aquells que cometien malifetes o robatoris.
Referències:
- Asociación Amigos de los castillos
- Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat Valenciana
Ruta: Molins d’Ares
Castell de Serra (València)
El castell de Serra o de l’Alt del Pi, aquesta última denominació és perquè es troba situat sobre el cim de la muntanya amb el mateix nom, domina la vall del Túria i l’accés a la Serra Calderona.
Aquesta fortalesa gaudia de gran fama durant l’època musulmana, i la vida de la localitat girava entorn d’ell. Sembla ser que l’any 1084 va servir d’alberg al capità del Cid, Alvar Fáñez, i al rei musulmà Yahia, pretendent al Regne de València.
El Cid la va conquistar després de prendre la d’Olocau. Més tard, va ser Jaume I qui el va conquistar definitivament en el segle XIII.
Va pertànyer a la família Boïl i més tard, al marquès de Sardanyola i a uns altres.
Actualment es troba en ruïnes mantenint la seva estructura, parts de les muralles i torres.
Referències:
Ruta: Serra – Alt del Pi
Castell de Santa Magdalena de Polpis
És un castell montà que es troba a la part alta de la serra d’Irta dominant la població de Santa Magdalena de Polpis. Encara manté el recinte principal protegit per una gran torre de l’Homenatge en la seva entrada i parts de la muralla. Els murs que dificulten l’entrada en l’alcazaba del castell són musulmans i la resta d’estructures conservades són d’origen templer.
Va ser donat per Alfons el Cast en 1189 a l’Orde del Temple, per conquistar-lo als moros. En 1225, el rei Jaume I el concedeix a l’Abat de Poblet i posteriorment va passar a l’Orde del Temple. És amb Pere Thous, Maestre de l’Ordre, quan la població annexa al castell descendeix al pla i es construeix l’església en 1330, donant-se compliment a la Carta de poblament. Després de l’extinció de l’Ordre va passar a l’Orde de Montesa.
Referències:
Ruta: Castell de Santa Magdalena de Polpis
Castell de la Rodana
El Castell d’Almedijar o de la Rodana, possiblement ocupat com a fortalesa des de temps ibèrics, es troben restes de construccions romanes i àrabs. El castell té gran valor estratègic situant-se en la part més alta de la muntanya de la Rodana on es pot albirar tota la comarca de l’Alt Palància.
A partir de l’any 1233 Almedijar va rebre els musulmans sortits de la Plana després de la conquesta de Borriana.
Va ser conquistat per Jaume I en 1238 lliurant el castell a Frai Bernardo de Bort, comendador d’Alcalá, de l’Orde del Temple fins a la dissolució de la mateixa l’any 1312.
Després va passar a diferents senyors: Bernat Serra, més tard a Siarno de Fanfans, posteriorment del Senyoriu dels Montcada, acabant en mans de la família Centelles. En 1526 es va produir la definitiva derrota dels moriscos enfront de les tropes del duc de Sogorb, Alfons d’Aragó i Portugal.
De l’antic castell només queden algunes restes de dues torres, parts de la muralla, un aljub i diferents trams del seu doble amurallament.
Referències:
- Asociación Amigos de los castillos
- Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat Valenciana
Ruta: Castell de la Rodana
Castell de Almonecir
El Castell de Almonecir, d’origen musulmà, s’alça sobre un turó on domina tota la vall del riu Chico i data de principis del segle XII.
Acabada la Reconquesta, va ser concedit pel Rei Jaume I el 23 de maig de 1.238 a Berenguer de Palou, bisbe de Barcelona, com recompensa a l’ajuda que li havia prestat en la conquesta del regne musulmà de València. Posteriorment a aquesta primera donació, el castell va passar per diversos senyorius i diferents propietaris entre els diferents nobles que van participar en la Reconquesta fins al segle XV.
El castell de Almonecir, de tipus montà, consta d’un recinte rectangular intern, limitant els seus extrems una alta torre de l’homenatge.
Els murs que miren a la vall són els que millor ens mostren l’altura original de la muralla, ja que en ells es mantenen els merlets i fins i tot una torre intermèdia.
Compta també amb un aljub enfront del qual es va construir un portal que conformava un sistema d’accés de doble recolzada.
Referències:
- Asociación Amigos de los castillos
- Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat Valenciana
Ruta: Castell de Almonecir
Castell de Mazerol
El castell de Fanzara o de Maçerol és d’origen àrab del s. XIII. Encara que es troba en estat ruïnós, es troben dues torres i parts de la muralla. En el mateix emplaçament s’han trobat restes del Bronze mitjà, ibèrics i islàmics.
El castell és de reduïdes dimensions mantenint una planta irregular allargada i estreta, adaptant-se al cim en la qual es troba.
Amb molt poques referències documentals respecte al castell de Fanzara, possiblement va ser un lloc de vigilància secundari ja que es troba relativament allunyat de la població,
Referències:
Ruta: Fanzara – Castell de Mazerol
Castell de Gaibiel
El castell de Gaibiel és una de les més importants fortaleses medievals d’Espanya.
Amb restes ibèrics del segle IV aC trobades a la fortalesa de Gaibiel s’estén sobre un estratègic i petit promontori rocós d’aproximadament 350 metres quadrats de superfície construïda en l’anomenada muntanya Ajetrea.
El castell de Gaibiel de l’època almohade va ser conquistada per Jaume I i cedida a Pedro Garcés de Roda el 28 d’agost de 1237.
L’any 1639 Jerónimo Garcés Carrillo de Mendoza li va atorgar carta de poblament després de l’expulsió dels moriscos i el seu consegüent despoblament.
Encara que després de la Guerres Carlistes va ser quan s’abandonara el castell, va tornar a fer-se servir a la guerra civil.
Encara manté elevats trams de muralles, gran part de la torre de l’homenatge i restes de diverses torres.
Referències:
Ruta: Castell de Gaibiel
Castell de Tales
El castell de Tales data del segle XII i és d’origen àrab, d’acord amb la resta de castells de la Serra de Espadán.
L’origen de Tales està en una petita alqueria musulmana en el terme d’Onda, de la qual es va independitzar l’any 1842.
Conquistat per Jaume I en 1237, el dona al noble aragonès Ximén de Fóces, i més endavant aquest el cedira a Guillém de Rocafort una vegada es troba constituït el Regne de València en 1242.
L’any 1839 les tropes del general carlista Cabrera es van atrinxerar al castell, sent derrotades i desallotjades per les forces del general O´Donell, quedant el castell i la població arrasats després de la cruenta batalla on van intervindre 18.000 homes. Tales va ser incendiat i els seus veïns no van tornar a poblar-la fins a l’any 1840, any en què va finalitzar la guerra.
En la seva edificació es diferencien 3 fases:
- La primera fase constitueix el nucli original de la construcció i possiblement d’època musulmana.
- La segona fase, també medieval, està composta de 2 torres quadrangulars i una tercera pràcticament exempta.
- La tercera fase, correspon al segle XIX durant les guerres carlistes, quan es van aixecar 3 torres semicirculars, les parets d’unes habitacions i un aljub. Aquestes modificacions es van adaptar l’estructura de l’edifici per a ser defensat per l’ús de fusells i artilleria.
El castell posseïa dues torres pròximes, la Torre de la Mort i la Torre de Cabrera.
Referències:
- Asociación Amigos de los castillos
- Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat Valenciana
Ruta: Tales – Cim de les Águiles
Castell de Beselga (València)
El Castell de Beselga és una fortificació musulmana formada per una torre envoltada d’un recinte emmurallat al damunt d’un espoló rocós controlant l’antiga població de Beselga i que formaria part del sistema de fortaleses del veí castell de Morvedre.
Cap a l’any 1499 Gracià Monsoriu va ordenar la construcció del castell sobre l’estructura existent continuades per Berenguer Martí de Torres al començament del segle XVI. Aquest castell, actualment en ruïnes, faria les funcions de defensa del territori i dels seus habitants, de residència nobiliària i de símbol del poder del senyoriu.
La seva ocupació va durar poc temps, perquè va ser greument danyat durant la Guerra de les Germanies i mai va tornar a recuperar-se.
Referències:
Ruta: Castell de Beselga – Garbí
Castell d’Azuebar
En 1237, el rei Jaume I dona el castell a Pere, arquebisbe de Narbona. Un any després, és donat a Juan Gonzalvez d’Heredia, cavaller, que posteriorment va passar a mans de Ximén Pérez de Tarassona a qui van succeir amb els Folch de Cardona i amb els Solís, ducs de Montellano.
L’última posseïdora del Senyoriu, va ser Donya María del Pilar Osorio Gutiérrez dels Rius, entre altres títols, Duquessa de Fernán Nuñez, d’Haro, de Montellano, Marquesa de Castelnovo i Pons, Baronessa d’Assuévar, Soneja, Serra, Maslavés, Mosquera, Prada de Conflent, Peranchas, Ronchines, Armell i Ria.
El castell es troba assentat sobre la muntanya que domina la població, sobre les restes d’un poblat ibèric a la peña Ajuerà.
El castell té forma oval amb tres torres quadrades i dins es conserven dos aljubs.
El 21 de juny de 1838 el terme municipal va ser escenari de l’enfrontament entre el general Amor i el capitost carlista Forcadell.
Referències:
Ruta: Azuebar – Penya foradada o «Ajuerá»
Castell de Viñaza
El lloc ha estat ocupat des d’èpoques primitives com el testifiquen les ceràmiques trobades en el turó del castell, de l’Edat de Bronze i posteriorment d’època ibèrica.
El primer document escrit que fa referència al castell és de 1177 al fur de Terol on es delimiten el seu terme.
El castell és d’origen musulmà i va pertànyer al rei moro de València Abu Zeyd. Una volta convertit al cristianisme el va cedir a Ximén Pérez de Tarassona, lloctinent de Jaume I, pel casament amb la seva filla Alda. En prendre possessió d’aquest castell el rei Jaume I els va concedir el títol de barons d’Arenós, dient-se d’ara endavant Pérez d’Arenós.
En 1352 pel matrimoni de Violante d’Arenós amb Alfons I, Conde de Dénia i Ribargorça, Marquès de Villena i Duc de Gandia, la Baronia d’Arenós va quedar vinculada a aquests territoris.
Després de l’enfrontament de Jaime d’Arenós amb el Rei Joan II del qual va ser últim escenari el castell d’Arenós el monarca va confiscar la baronia en 1464 incorporant-la a la corona.
El castell es troba a la part alta d’un turó, al costat de l’embassament d’Arenós i consta de dos recintes amb restes islàmiques i cristians.
Encara manté parts de la muralla adaptats a la topografia del terreny, restes de la torre de l’homentage, una altra torre molt enfonsada, una torre rectangular i una torre al sud que és la millor conservada.
Apareixen restes de muralla que hi hauria un antic portal d’accés que va ser destruït en el segle XIV amb motiu de la construcció de l’Ermita de La nostra Senyora dels Àngels.
Referències:
Ruta: Castell de Viñaza
Castell de Castellnovo
El castell es troba sobre una petita lloma denominada de Sant Cristòfor que domina la població.
Els orígens del castell es considera que són romans, reconstruïnt-se al període de dominació musulmana.
A mitjan any 1233 va ser conquistat per les tropes del rei Jaume I i, posteriorment, seria cedit al noble Berenguer d´Entença, qui seria el seu propietari fins a finals del segle XIII, per venda a Guillem Esplugues. Posteriorment va passar a les mans de la família Montcada. Isabel de Montcada, única filla de Ot de Montcada, va casar amb Galcerán Gil de Borja, i amb la descendent Beatriz de Borja, seria posseïdora de la baronia fins al segle XV. Beatriz de Borja li va atorgar una empremta renaixentista per les seves voltes i arcs apuntats, així com per les seves elaborades defenses del recinte exterior.
L’any 1836 va ser escenari d’una batalla molt sagnant entre liberals i carlistes.
Encara presenta part de la muralla i restes d’una torre.
Referències:
Ruta: Volta per Castellnovo
Castell de Villamalur
El castell de Villamalur data entre els segles X i XIII i és d’origen musulmà.
Es castell es troba en un lloc estratègic situat al cim d’una muntanya controlant la població, gran part de la serra fins al litoral.
Encara manté part de la muralla describint una planta poligonal irregular, diverses torres, un aljub i vestigis de canalitzacions. Gran part d’aquest restes són d’origen cristià perquè la fortificació va ser molt reformada desprñes de la conquesta als àrabs. També trobarem restes de les trinxeres de la guerra civil.
Referències: panell informatiu
Ruta: Castell i trinxeres de Villamalur
Castell d’Artana
Els orígens de la vila d’Artana és molt remot. S’han trobat restes d’assentaments humans del Mesolític. A l’época romana és coneix de la seua existència com a important vila amb la denominació d’Arctalia, sent d’aquesta época el castell.
El castell es troba al damunt de la muntanya de la Costera i encara que es troba en ruïnes encara conserva part de la muralla, restes de la torre de l’homenatge entre altres estàncies.
Sembla que va comptar amb torres auxiliars exteriors, reformat i ampliat per àrabs i cristians fins a quedar convertit en un castell senyorial.
Va ser conquistat pels cristians per els tropes del rei Jaume I l’any 1242 i posteriorment donat a Guillermo Romeu. Va patir els revoltes morisques del segle XVI i durant les guerres carlistes va ser dinamitat per ordre del General Borso di Carminati.
Referències: