El Parc Nacional de les Torres del Paine, ubicat en la Patagonia xilena, és el lloc on s’ubica aquesta ruta. Una ruta espectacular, amb paisatges meravellosos i on la sensació d’estar aïllat del món quotidià és fa una realitat. També és un lloc on qualsevol persona es pot sentir minúscula, ja que tot és immensitat. Aquest parc està declarat Reserva de la Biosfera per la UNESCO i seleccionada com la octava meravella del món pel portal Virtual Tourist.

Les Torres del Paine eren el nostre objectiu aquell dia. Per a arribar-hi, calia recórrer uns 11 quilòmetres i, tot i que ho vam fer en temporada estival en el sud austral, va ser una ruta que calia estar en forma, ja que feia molt de fred (les màximes no superaven els 5º) i molt de vent. A més, la part final del camí té molt de desnivell i està ple de pedres i roques, que dificulten i alentixen l’avanç.

Iniciem la ruta al Refugi Las Torres Norte. Ja molt prompte arribarem a un encreuament en el qual hem de triar la ruta que porta a les Torres.

Aquesta part del camí té com a protagonista el riu Ascencio, que desemboca en el llac Nordenskjöld, i que ens ofereix les vistes típiques d’una vall.

La senda és còmoda de recórrer i fàcil de seguir. No té pèrdua.

Avançant, descendirem cap a la vall i arribant a vorejar el riu.

Ací, trobarem els següents cartells de benvinguda i d’informació sobre esdeveniments històrics:

• Els Aonikenk van ser els primers pobladors i recol·lectors de la zona.
• La zona va ser explorada en el 1877 per l’Armada de Xile i comptava amb científics com Juan Tomás Rogers. El resultat: les primeres documentacions geogràfiques i naturalistes de la zona.
• També s’anomena a Florence Dixie, considerada la primera turista en visitar la zona i que va nomenar les Torres del Paine com les “Agulles de Cleopatra”.
• Al 1916, Alberto de Agostini explora i documenta la serralada. Se li atribueixen avanços en geografia andina i fisiografia.
• S’inclou la primera ascensió a la Torre Norte, en 1957, portada a terme per uns expedicionaris italians, liderats pel muntanyenc i filantrop Guido Monzino.
• Al 1968, els xilens Raúl Aguilera, Eduardo García, Gaston Oyarzún i Osvaldo Latorre assolixen per primera vegada el cim Cuerno Principal.
• En 1997 es va descobrir un fòssil d’Ictiosaure. Els treballs de la doctora paleontòloga Judith Pardo permeten l’inici d’un seguit d’investigacions que tenen com a resultat el descobriment del Glaciar Tyndall com a cementeri paleontològic.

Una vegada creuem el riu, després de recórrer uns metres la senda, arribem al Refugio Chileno, per descansar, alimentar-nos, hidratar-nos i recuperar forces.

Seguirem endavant i arribarem al campament Torres, on la senda gira i ens fa començar l’ascensió a les Torres. Són quasi 900 metres, però tot en ascens i costarà uns 45 minuts segons els plànols de les rutes principals.

L’ascensió deixarà vistes espectaculars.

El camí cap al destí final es complica, degut a la gran quantitat de pedres i roques que hi ha, tal com dèiem a l’inici del text. Afortunadament, ens trobem amb poques persones, ja que són hores de dinar, i gràcies a això no tardem més temps del que s’indica als plànols.

Finalment, aconseguim arribar a la destinació. Gaudim del mirador de les Torres del Paine. Un lloc que ens deixa bocabadats i que disfrutem d’una bona estona de temps, ja que ací dinarem i descansarem. Posteriorment, iniciem el descens i la tornada, ja que és una ruta circular, a on hem començat la ruta: el refugi Torres Norte.

L’expedició castellonenca, amb albinegres inclosos, arriba a les Torres del Paine

Les Torres del Paine: Paine Grande, Torre d’Agostini i Fortaleza. El pic del Paine Grande, el més elevat, està a 3050 m sobre el nivell del mar.

Així es posa punt final a aquesta més que recomanable ruta.